No és el sexe el que ens costa.
El sexe té unes regles més fàcils: desig, pell, impuls, una mica de joc.
La intimitat, en canvi, no té guió. És deixar que et vegin sense la versió bonica, sense la resposta preparada, sense saber ben bé què dir.
Sabem provocar, buscar-nos amb la mirada, aprendre de memòria els racons de la pell. Però ens costa més explicar per què alguns dies ens pesa tot, què ens fa sentir petites o quines ferides encara intentem dissimular.
Potser perquè despullar-se no és treure’s la roba.
Despullar-se és deixar de fingir que no t’importa. És dir t’he trobat a faltar sense saber què et respondran. És confessar que tens por que algú et conegui de debò i decideixi marxar igualment.
Ens resulta més fàcil compartir una nit que compartir les contradiccions. Més fàcil encendre el desig que sostenir una conversa quan ja no queda res per seduir. Més fàcil tocar que deixar-nos tocar allà on no arriben les mans.
Perquè la intimitat comença després. Quan el soroll s’apaga.
Quan ja no hi ha res a demostrar. Quan algú et veu cansada, insegura, desordenada, i no corre a buscar una versió més còmoda de tu.
La intimitat és poder dir avui no sé què em passa i que l’altre no necessiti arreglar-te.
És compartir el silenci sense sentir l’obligació d’omplir-lo. És quedar-se una mica més quan fugir seria molt més fàcil.
Potser no ens fa por que ens vegin el cos. Potser ens fa por que ens vegin senceres. Amb tot allò que encara no hem resolt, amb les parts que no sabem explicar, amb les preguntes que continuen obertes.
I potser estimar és precisament això: trobar algú davant de qui no calgui semblar invencible. Algú amb qui poder abaixar la guàrdia i continuar sent desitjada fins i tot quan ja no estàs intentant seduir ningú.