Marxar de la vida d’algú s’assembla bastant a fer una maleta.
Al principi no saps per on començar.
Obres calaixos. Mires coses que feia temps que no miraves. Et preguntes què t’emportes, què deixes, què encara és teu i què ja només té sentit dins d’aquella casa.
Amb les persones passa igual.
No te’n vas de cop.
Primer reculls petites coses.
Deixes de guardar aquella història per explicar-la després. Deixes de pensar en aquella persona quan passa alguna cosa que abans hauries volgut compartir. Vas retirant, gairebé sense adonar-te’n, totes les versions del futur on encara hi apareixia.
I després hi ha el que no cap a la maleta.
Les costums.
Saber a quina hora trucava.
La manera com deia el teu nom.
Un restaurant.
Una cançó.
Aquella broma que ja no té ningú a qui fer riure.
Això no saps gaire bé on posar-ho.
Perquè quan marxes d’una casa hi ha caixes, claus, armaris buits. Pots veure perfectament què has deixat enrere.
Quan marxes d’algú és més estrany.
T’emportes coses que no volies i en deixes d’altres que pensaves que serien teves per sempre.
Durant un temps encara vius com si t’haguessis oblidat alguna cosa.
Tornes mentalment a les habitacions. Repasses converses. Penses si hauries d’haver guardat aquella frase, si potser vas llençar massa aviat alguna cosa que encara servia.
Fins que un dia deixes de revisar.
No perquè ja no importi.
Sinó perquè comences a entendre que una maleta no es fa només amb allò que t’emportes.
També es fa amb tot allò que decideixes no tornar a buscar.
I potser marxar de la vida d’algú és exactament això: aprendre a tancar sense comprovar deu vegades si t’has deixat res a dins.