Despertar-me amb tu no és exactament obrir els ulls i trobar-te al costat.
És una altra cosa.
És aquell instant abans de recordar del tot on soc, quan encara no he tornat al dia i el teu cos ja és una certesa. La respiració a prop. Una cama enredada amb la meva. La llum entrant d’una manera que només existeix al matí.
M’agrada aquest moment perquè encara no hem començat a ser res.
No hem dit bon dia.
No hem mirat el telèfon.
No sabem quina hora és ni què haurem de fer després.
Som només dos cossos mig adormits compartint uns minuts que no necessiten explicació.
Hi ha una intimitat estranya en veure algú acabat de despertar.
Sense la cara preparada per al món. Sense les paraules escollides. Amb els cabells impossibles, els ulls encara petits i aquella veu que només existeix durant els primers minuts del dia.
Potser és perquè al matí costa més dissimular.
Encara no hem tingut temps de posar-nos la vida a sobre.
I llavors apareixen coses petites.
La mà que et busca sota els llençols.
Un «cinc minuts més» que sempre acaba sent més de cinc.
El fred que entra quan algú s’aixeca.
El buit que queda al matalàs quan l’altre va a fer cafè.
No sé quan vaig començar a trobar tot això tan bonic.
Potser quan vaig entendre que compartir la vida amb algú no són només els llocs on anem, les coses que celebrem o les nits que recordarem.
També és això.
Veure com algú busca les sabatilles mig adormit.
Compartir el silenci d’un matí.
Preguntar «has dormit bé?» encara que hagis estat allà tota la nit.
I pensar, sense necessitat de dir-ho, que m’agrada especialment aquesta versió de nosaltres.
La que encara no ha començat el dia.