Hi ha dies que només necessitem que algú ens pregunti una segona vegada.
La primera responem per inèrcia.
«Bé.»
Ho diem ràpid, gairebé abans d’haver-nos escoltat. Com qui tanca una porta sense comprovar què ha quedat a l’altra banda.
Bé.
Una paraula petita, útil, perfecta per continuar.
I moltes vegades funciona. L’altre assenteix, parla d’una altra cosa, el dia segueix i nosaltres també.
Però hi ha dies en què algú no passa de llarg.
Algú et mira una mica més.
I torna a preguntar.
No amb insistència. No per curiositat. D’una altra manera.
«Però tu, com estàs?»
I llavors aquella resposta que semblava tan clara fa només uns segons ja no serveix.
Perquè potser no estàs malament. Però tampoc sabries dir que estàs bé. Potser només estàs cansada d’alguna cosa que encara no has sabut identificar. O tens una tristesa petita, sense motiu suficient per explicar-la. O fa dies que alguna cosa et ronda per dins i encara no li has trobat nom.
La segona pregunta obre un espai estrany.
Un lloc on ja no cal respondre de pressa.
On pots dir «no ho sé» i deixar-ho aquí.
On pots començar una frase i no acabar-la.
On algú pot quedar-se davant teu sense necessitat de solucionar res.
Sempre m’ha semblat que hi ha molta tendresa en les persones que saben preguntar una segona vegada.
Les que intueixen que de vegades el «bé» només vol dir «avui no sé per on començar».
Les que no exigeixen que t’obris, però tampoc corren a omplir el silenci.
Potser cuidar algú també és això.
Adonar-te que la primera resposta no sempre és la resposta.
I quedar-te prou a prop perquè, si arriba la segona, trobi lloc on caure.