M’hauria agradat ser d’aquelles persones que surten bé sense voler. De les que es desperten amb la cara tranquil·la, es recullen els cabells de qualsevol manera i sembla que tot els quedi bé.
A mi no.
Jo he necessitat miralls, angles, llum bona i, alguns dies, una mica més de paciència amb mi mateixa.
He repetit fotos que ja estaven bé. He esborrat imatges perquè només veia aquell detall que ningú més hauria mirat. He pensat que, si aconseguia trobar la versió de mi que més m’agradava, potser algun dia deixaria de buscar-la.
Però mai n’hi havia prou.
Sempre hi havia una altra foto, una altra llum, una altra manera de posar-me els cabells. Sempre alguna cosa que podia ser una mica diferent.
I és curiós, perquè amb els altres mai m’hi fixo tant.
No recordo les petites imperfeccions de la gent que estimo. Recordo com riuen quan alguna cosa els fa molta gràcia. La manera que tenen de mirar quan escolten. Els gestos que fan sense adonar-se’n. La cara que se’ls queda quan estan cansats, contents, enamorats o simplement tranquils.
Potser és això el que m’ha costat entendre: que els altres tampoc em miren amb els meus ulls.
Que probablement no veuen tot allò que jo he après a buscar primer.
Amb els anys he intentat deixar de mirar-me com si sempre hi hagués alguna cosa per corregir. No sempre ho aconsegueixo. Encara hi ha dies que em miro massa, que torno a aquella versió de mi que voldria canviar alguna cosa abans de sortir de casa.
Però també n’hi ha d’altres en què em sorprenc passant per davant d’un mirall sense aturar-me.
I m’agrada.
Potser perquè, a poc a poc, estic aprenent a no mirar-me sempre des de la falta.
A deixar-me existir sense tanta revisió.
I pensar, simplement:
aquesta soc jo.
I continuar amb el meu dia.