Visc en abraçades.
En les que duren una mica més del compte. En les que arriben abans que les paraules. En aquelles on, durant uns segons, sembla que tot deixa de pesar.
Sempre he pensat que hi ha coses que només poden dir-se així.
Amb dos braços al voltant del cos.
Hi ha abraçades que són una benvinguda. D’altres, una manera de demanar que no marxis encara. N’hi ha que reconcilien, que sostenen, que celebren. I algunes que no arreglen absolutament res, però fan que tot sigui una mica més suportable.
Potser per això m’hi quedo.
Perquè en una abraçada no cal trobar la frase exacta. No cal explicar què et passa ni ordenar tot el que tens a dins. Només apropar-te.
I quedar-te.
M’agraden especialment les que no tenen pressa. Les que comencen com qualsevol altra i, en algun moment, ningú dels dos decideix separar-se. Aquell segon de més que ho canvia tot. Aquella manera de dir «soc aquí» sense haver-ho de pronunciar.
Recordo persones per les seves abraçades.
N’hi ha que són casa. N’hi ha que encara puc sentir malgrat que fa temps que no hi torno. I n’hi ha que, sense saber ben bé per què, voldria repetir moltes vegades.